Sant Miquel de Sorba

Ubicació

El Jaciment de Sant Miquel de Sorba està situat dalt d'un turó des del qual és controla una ampli territori. Als peus d'aquest turó discorre el riu Aiguadora afluent del riu Cardener, ambdós passos naturals de comunicació entre la Catalunya central i el Pirineu.

Historiografia

Pel que fa a la historiografia de les exacavacions a Sant Miquel de Sorba també va ser excavat per Mn. Joan Serra i Vilaró durant l'inici de la dècada dels vint del segle passat, moment en el que documenta un assentament amb una zona d’hàbitat poc extensa relacionada amb 163 estructures del tipus sitja, i l'existència d'un temple i edifici singular, tot sense adscriure una cronologia exacta per a cada moment d'ocupació, tot i que ens els inventaris descriu material  que compren un arc cronològic des d'un moment pre-ibèric fins a una fase romana (Serra, 1922). Per altra banda, cal tenir en compte l'etimologia del poble de Sorba, lloc esmentat per primera vegada a finals del segle X d. C. amb el nom de Suburbano, és a dir lloc situat sota de la urbs, per tant sota l'assentament de Sant Miquel de Sorba i que ens indicaria la importància de les seves ruïnes i del que havia estat en el passat.

El jaciment


Veien les característiques del jaciment i la necessitat de conèixer millor aquest assentament pel que fa a la investigació i la recerca dels diferents tipus d’ocupació durant la protohistòria i l'antiguitat en aquesta part de la Catalunya central, el Centre d'Estudis Lacetans va iniciar la seva reexcavació l’any 2010. Aquesta nova excavació ha pogut constatar l'existència de quatres fases d’ocupació: la Fase I dins l'Ibèric Antic (s.V aC), la Fase II que correspon a l'Ibèric Ple (s. III aC); la Fase III que correpon al Període iberoromà o romano-republicà (s. II-I aC) i la Fase IV dins l 'època imperial (s. I-II dC).

Fases d'Ocupació

Ibèric Antic

La primera fase d’ocupació que correspon a l’Ibèric Antic es documenta a la zona d’habitat afectada per les excavacions de Mn. Serra Vilaró. Durant l'excavació del recinte H, s'ha documentat un gran retall realitzat en el geològic – que correspon a la primera cisterna del poblat - que es amortitzat a partir d’abocaments fins que en un moment donat es reaprofita l’espai amb la construcció d’una estructura formada per dos murs construïts sobre els primers rebliments d’amortització de la cisterna, el qual funciona com a nivell d’ús, i que s'adossen al mur de tanca - si bé aquesta relació ha estat afectada pels negatius de sitges de la fase romano-republicana. La principal hipòtesi pel que fa a l'ús d’aquesta estructura es que funcionés com a fresquera i/o soterrani,  ja que es troba a uns 2 metres sota del nivell de circulació del carrer i és encaixada en l'amortització de la possible cisterna primitiva del poblat a més a més d'assentar-se en el terreny geològic. L’amortització del recinte en qüestió s’ha pogut datar gràcies a la documentació de ceràmica àtica (dos skyphos i un kantharos) i també diversos informes d’àtiques de la classe delicada.

Ibèrci Ple

 Durant l'Ibèric Ple les estructures documentades corresponen a una sèrie de sitges, a estructures d'hàbitat, una cisterna, i el mur de tanca amb torres.

Pel que fa a les estructures de tancament del poblat s'han localitzat a la zona nord, més escarpada per tant més fàcil de protegir, on la muralla funciona de tancament nord dels edificis com veurem a continuació, i també s'han localitzat a la zona sud on el mur de tanca és reforçat per dues torres ja que la vessant en aquesta zona del turó és més díficil de defensar.

Pel que fa a la cisterna es localitza a la zona oest del turó, on s'ha documentat un retall a la roca, regularitzat pel parament est de la cisterna romana que, junt amb la traça d’un altre retall previ en el fons de l’angle nord-oest de la cisterna romana han permès constatar l'existència d'una cisterna per aquest moment. Per tant la ubicació de la cisterna respecte la fase anterior canvia.

Pel que fa a la zona d'hàbitat d'aquest moment s'ha documentat a l'extrem nord del cim del turó. Tot i que fins a dia d'avui únicament s'ha excavat el recinte H, que per aquest període funciona com un àmbit d'habitació que reaprofita els murs de l'estructura soterrada, ja amortitzada fins a cota de carrer, com a murs transversals adossats al mur de tanca i acaba essent delimitat amb la construcció del mur de façana, amb una divisió interna de l'espai a partir de la construcció d'un mur mitger, amb un nivell de circulació que correspon a l'amortització del segle V aC. Val a dir que el paviment amb l'enderroc que l'amortitza únicament s'ha pogut documentar en un extrem de l'àmbit ja que aquest recinte està força afectat per les excavacions antigues. La seva excavació no ha aportat material per concretar la cronologia, si bé l'estratigrafia permet situar-ho dins aquesta fase, ja que el nivell d'ús s'assenta sobre l'amortització del segle V aC, i aquest paviment és retallat per les sitges de la fase romano-republicana.

Pel que fa a les sitges, se n'han excavat cinc, les quals estan situades en zones de circulació fora dels espais destinats a l'hàbitat. Aquest fet, implica pensar que si part de les sitges documentades per Mn. Serra i Vilaró que es troben fora de les zones d'hàbitat i que es troben al llarg del cim del turó corresponen a aquesta fase, i si tenim en comte un espai d'hàbitat de petites dimensions per aquest moment, el tipus d'assentament per aquest període a Sant Miquel de Sorba s'inclouria dins del conjunt de nuclis d'activitats econòmiques especialitzades en l'emmagatzematge del cereal. És a dir l'assentament durant l'Ibèric ple funciona com un camp de sitges, així doncs, Sant Miquel de Sorba estaria dins el grup de jaciments amb característiques similars al nord-est peninsular, com és el cas de Sant Esteve d'Olius (Olius, Lleida) (Asensio et al., 2001, 2008), Turó de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès, Barcelona) (Asensio et al., 2005; López, 2006) o Mas Castellar de Pontós (Pontós, Girona) (Pons, 2002), i formaria part del circuit d'intercanvi comercial amb els agents mediterranis durant aquest període.

Aquesta fase s'ha subdividit en dos subfases, una primera durant el segle III a.C. i una segona entorn 200 a.C. La cronologia estimada per la primera fase començaria entorn inicis del segle III a.C., s'ha documentat la presència en sitges del taller occidental de Roses, un bol de la forma Lamboglia 25. Cal destacar que la ceràmica campaniana n'és absent per aquesta cronologia. La segona subfase, emmarcada entorn 200 a.C. S'ha pogut documentar gràcies a la presència de ceràmica Campaniana A. Així, s'han documentat les formes més antigues d'aquest tipus ceràmic com són les formes Lamboglia 27ab i Lamboglia 48 a part d'altres individus com és el cas de  Morel 68.

Camp de sitges Ibèric Ple, segona meitad del segle III a.C.

Període Ibero Romà

La següent fase d'ocupació és durant el període ibero-romà o romano-republicà, moment en el qual l'ocupació del Turó s'amplia en extensió. En aquest moment el cim del turó és ocupat per una gran cisterna i un camp de sitges. La gran cisterna correspon a l’Edifici B, una estructura de caràcter monumental que  podria remetre a una estructura de tipus cisterna comunitària, les seves mides son 15 metres de llargada, 5 metres de amplada i 1,3 metros de fondària màxima.

Aquesta cisterna precisament és construïda en el mateix indret on s'ubicava la cisterna ibèrica, la qual es veu afectada per la construcció de la cisterna republicana ja que l'amortitzen desmontant-la i realitzant un gran retall.

El camp de sitges, igual que en la fase ibèrica s'escampa al llarg de tot el turó, encara que durant aquesta fase les estructures d'emmagatzematge retalla els enderrocs i estructures de la fase anterior fet pel qual permet dir que la superfície ocupada pel camp de sitges podria ésser era més gran.

Pel que fa l'ocupació de la vessant sud del turó, les últimes prospeccions i neteja de la cobertura vegetal de les zones 3 i 4 han permès identificar una segona línia de muralla - cal dir que s’ha duplicat la zona arqueològica i d’ocupació del jaciment.

La primera línia de muralla que arrenca durant la fase ibèrica continua funcionant durant aquesta fase. Tot i que en el moment de construcció de la segona línia de muralla, que amplia la superfície ocupada del turó, la primera línia de muralla és desmunta com  s'ha constatat a partir de la manca de muralla en alguns trams, conservant-se únicament la rasa de construcció, i la poca potència d'aquesta en els trams on s'ha localitzat, a més a més de l'amortització de la torre desmontada durant el segle II aC. Per aquest moment també s'ha documentat un bastió o torre de gran dimensions situada a l'est del cim del turó i que funcionaria amb aquests sistemes defensius i de prestigi.

La cronologia per aquesta fase s'ha obtingut a partir de la ceràmica d'importació, en concret de tipus Campaniana B amb formes Lamboglia 1 i Lamboglia 5.  També hi ha altres individus de les formes Lamboglia 2 i 10 i una font de tipus Morel 4750. Destaca un exemplar que pertany al Cercle de la B de “phiale” de la forma Morel 2170 amb decoració plàstica. Cal dir que la majoria de vaixella d’importació d’aquesta fase correspon a la Campaniana A. A més a més de la vaixella d'importació també s'han documentat diferents individus d'àmfora itàlica  de tipus Lyding-Will C/D, Dressel 1A, Apani III/Giancola 5. La varietat d’àmfores s’extén a d’altres procedències amb representació de tipologies gregues, ebusitanes, sudpeninsulars i tripolitanes de tipus antic.

Cisterna Ibero Romana, segle II-I a.C.
Muralla Ibero Romana, segle II-I a.C.

Amb la fase republicana, ara per ara la més ben coneguda del jaciment ens permet observar una sèrie de canvis respecte la fase ibèrica. i amb una visió de conjunt amb altres jaciments ens permet observar que està succeint en aquesta part del territori de la Catalunya Central.

Així doncs observem com durant aquesta fase es canvien estructures, això és la cisterna, que augmenta en dimensió i en solidesa, tal vegada la seva funció pot estar lligada al aprovisionament de contingents militars a l’estil de la ben coneguda i contemporània del nucli d’Olèrdola a l’Alt Penedès (Asensio et al., 2009).

Per altra banda es continua ocupant el cim del turó amb un camp de sitges, que sembla que augmenta en extensió ja que són retallats en la zona d'hàbitat de la fase anterior. En aquest sentit, cal mencionar la troballa al jaciment del Castellvell de sitges de cronologia similar excavades també als enderrocs de l'hàbitat ibèric (Asensio et al., 2012).

D'aquesta manera, podem afirmar que en el context de segle II-I a.C. existirien a la zona dos punts amb la doble finalitat de control i administració de l'excedent agrícola.

Per altra banda la documentació del bastió i l'ampliació de la línia muralla  atorguen a l’ocupació de l’indret unes característiques de poblat fortificat. Dins el qual com s'ha documentat al Castellvell seria ocupat per una sèrie d'estructures que ens remeten a les documentades a Can Tacó (Montornès del Vallès) o al Puig Castellar (Biosca), les dues construïdes ex novo i ocupades per contingents itàlics.

Conclusió

Per acabar podem dir que en aquesta part de la Catalunya Central amb l'arribada de contingents itàlics després de la fi de la Segona Guerra Púnica i les campanyes posteriors de pacificació de Cató el territori presenta una sèrie de característiques que cal tenir en compte i que defineixen l'inici de la romanització d'aquesta part de la Catalunya Central durant el segle II aC. Així, doncs, les noves èlits itàliques o fidels a Roma continuen acumulant excedent agrícola com en la fase ibèrica, per tant controlen el sistema socioeconòmic indígena. Per altra banda el territori és ocupat a partir de campaments itàlics com el Puig Castellar de Biosca, torres com el Cas de Tentellatge, de manera que ens permet plantejar l'existència de conflictes amb les poblacions locals i la necessitat de defensar els enclavaments de control i administratció, com seria el cas de l'ampliació de la muralla i la construcció d'un bastió a Sant Miquel de Sorba.
Aquest procés de control del territori i les poblacions locals es veuria reforçat més endavant amb la fundació de Ieso (Guissona) al voltant de l'any 100, moment a partir del qual aquest territori com la resta de la Península giraria cada com més sota l'orbita de Roma i la península Itàlica.

Equip

Borja Gil Limón

Arqueòleg

Llicenciat en Humanitats (especialització Geografia e Historia) per la Universitat de Burgos, màster en Arqueologia Clàssica per la UAB, URV i ICAC ha participat com a arqueòleg tècnic al jaciment...Seguir llegint

Mireia Pinto Monte

Arqueòloga

Graduada en Arqueologia per la Universitat de Barcelona l'any 2014 i amb el màster en Mediterrània Antiga per la Universitat Oberta de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona l'any 2015. Seguir llegint

Jordi Herms Fiol

Arqueòleg

Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona el 2010 i amb el màster d’Arqueologia i Patrimoni per la Universitat Autònoma de Madrid el 2011. Portacol·laborant en projecte d’arqueologia...Seguir llegint