L'arqueologia experimental al servei dels centres educatius

L’arqueologia experimental en sentit ampli comença actualment a entrar als plans d’estudi de l’ensenyament reglat universitari i també té una aplicació àmplia per a un públic no especialitzat a través de tallers, laboratoris, grups de reconstrucció, jaciments arqueològics, centres d’interpretació, etc. En molta d’aquesta oferta el públic esdevé el protagonista de l’experiment, formula hipòtesis de reconstrucció, observa, analitza i manipula objectes i instruments i reinventa o reprodueix, reflectint els seus propis errors i encerts . És per això que avui dia existeixen molts jaciments que entre les seves propostes ofereixen activitats d’aquest tipus que acosten l’arqueologia al públic jove i l’envolten d’emoció. La tradició europea és ja prou extensa amb experiències importants com el Centre Experimental de Leyre (Dinamarca), la Butser Ancient Farm i l’aldea cèltica de Cornwal (Anglaterra) o l’Archéodrome de la Borgonya (França).

La proposta d’arqueologia experimental que ja comença a ensenyar-se en algunes universitats espanyoles, pot fer el pas cap a l’ensenyament reglat obligatori i postobligatori a partir d’experiències com la del CEP de Verdú, conjuminant així les dues vessants d’ensenyament reglat i de divulgació innovadora de l’arqueologia per a gran públic.

Tot i no haver estat concebuda aquesta disciplina per divertir-nos o jugar, l’arqueologia experimental té unes característiques que la converteixen en una eina poderosa de divulgació i és capaç de fer més assequible el coneixement científic més complex.

S’han publicat des de fa temps treballs on s’ha plantejat la necessitat de vincular l’ensenyament de l’arqueologia i la investigació arqueològica i la necessitat de portar les tècniques de la investigació a la classe. Des de fa anys la reforma educativa i els nous plans d’estudi han introduït, a banda dels conceptes i l’actitud, els continguts procedimentals. Va quedar ben establerta ja als anys vuitanta la classificació en continguts conceptuals, procedimentals i actitudinals en què s’havia de basar l’ensenyament a partir d’aleshores.

L’aportació de l’arqueologia a l’escola es farà lligant els procediments amb el mètode d’investigació de l’arqueologia i per extensió de l’historiador. El que ningú posa en dubte per a les ciències, el laboratori, el mètode científic, l’anàlisi, el mètode (raonament crític), s’ha d’aplicar també a les ciències socials. L’arqueologia, justament perquè disposa d’un mètode de treball propi, específic, molt clar, és ideal per a l’escola ja que incideix sobre els procediments. Utilitzar investigacions arqueològiques reals i proposar-les com a mètode didàctic no és quelcom nou, en el nostre país ha estat poc pràcticat, encara que hi ha els treballs del grup 13-16, basats en un percentatge gran en la investigaciói arqueològica.

Els objectius que es poden aconseguir amb l’aplicació de l’arqueologia experimental a l’ensenyament són diversos, com per exemple:

  • Desenvolupament del treball analític, crític i reflexiu a través del mètode hipotètic i deductiu característic de la investigació arqueològica.
  • Resolució de problemes dels alumnes davant el treball experimental.
  • Treball en equip per a la consecució d’uns objectius comuns.
  • Desenvolupament de mecanismes propis i augment de l’estimulació i l’automotivació davant els problemes de l’experimentació.

A partir d’objectius com aquests, l’arqueologia experimental pot transmetre uns coneixements i una informació a partir de l’acció. El mètode actiu que demana l’arqueologia oferirà, enfront la didàctica tradicional, receptiva i passiva, un sistema que promourà la capacitat d’un mateix per cercar l’aprenentatge i aquest sistema d’aprenentatge està en consonància amb el nou model de convergència educativa que promou l’Espai Europeu Universitari.